“Ara que la majoria fan el que ens van criticar,

 hem decidit tornar a canviar la direcció”

Presenta’t pels (pocs) que no et coneguin. Qui és en Marc Vidal?

Sóc un blogger econòmic, essencialment. De fet m’agrada més això que “analista econòmic”. El primer dels conceptes defineix millor el que suposa ser un observador analític de la realitat econòmica avui en dia. Cal ser social, comunitari, multidisciplinar i capaç de rebre crítiques tots els dies als cinc minuts de publicar un post. Això no tothom és capaç de fer-ho, per això molts economistes de columna han aparcat el seu blog. No és el mateix escriure i esperar el taló que escriure i esperar el tsunami. Per una altre banda sóc empresari i emprenedor. En primer terme tinc algunes empreses que ja no gestiono jo directament i faig el paper d’inversor o membre directiu que facilita networking o capacita per experiència, i per una altre banda segueixo creant negocis, ara molt vinculats al món tecnològic però no exclusivament. Sóc soci-director de CINK, la nineta dels meus ulls. A més sóc col·laborador de milions de coses i viatger incansable. Però sobretot, sóc pare d’en Max.

Recomana’ns tres blogs i tres usuaris de twitter als que ens hauríem de subscriure.

Recomano el Netzpolitik, el blog de Michelle Malkin i el de Robert Reich

Ets un emprenedor en sèrie, compulsiu gairebé. Quines qualitats destacaries com a indispensables per a l’emprenedoria i la creació d’empreses?

Un emprenedor ha d’estar programat per al fracàs. Ha d’abstreure’s del que significa per l’entorn no arribar als objectius plantejats. En el procés d’emprendre s’ha d’aprendre i un dels mecanismes que més ajuden per que així sigui es corregir errors. Cal tenir la capacitat de saber equivocar-se cada cop millor, s’ha de ser impacientment pacient. L’emprenedor ha de buscar les crítiques i no els elogis i s’ha de preparar per estar sol, molt sol, quan les coses no siguin tant fàcils com es preveien. Que tinguis una bona idea no comporta l’èxit, potser arribes massa aviat o massa tard. L’emprenedor no ha de jutjar el moment, l’ha de conquerir. Els emprenedors no veuen el got mig ple com els optimistes, ni mig buit com els pessimistes, ni tant sols com els racionals que el veuen el doble de gran que el necessari. L’emprenedor ha de veure mig got per omplir, ha de veure l’oportunitat i crear el mecanisme que pugui fer l’efecte.

Hi ha molt de soroll i confusió al voltant del concepte 2.0. Com el definiries?

El dospuntzerisme està prostituït. Ha passat de ser un model de gestió que comportava la capacitat d’integrar la globalitat en la producció asíncrona i aterritorial, que permetia amuntegar en un sol escenari  creadors i consumidors per esdevenir un tòpic, una manera de catalogar-ho tot pel fet d’adquirir estatus de modernitat. El mateix que passa amb les xarxes socials i tot el seu univers, uns espais que tothom vol tenir ben a prop. La majoria de companyies no tenen idea de que volen o poden aconseguir però s’hi posen. El temps anirà definint que no tot pot ser 2.0 i que és quelcom més que eines, el fet bidireccional dels esdeveniments digitals oferirà un escenari nou, capaç de permetre pensar en comú, que no té res a veure amb pensar junts.

Fa dos anys que des de CINK apropeu les xarxes socials a les empreses, administracions i entitats. Què feu?. Què us fa diferents?

CINK és el típic cas d’emprenedoria dinàmica. Del que érem al principi, tant sols fa dos anys, al que som ara hi ha un món. Vàrem començar amb un plantejament integral i de tipus industrial que ha anat variant a un model híbrid on l’estratègia juga un paper fonamental. Nosaltres tenim com a valor el fet que donem una visió global i transversal de la identitat digital, aportem un factor d’experiència en el trànsit per aquest territori, i generem valors que neixen de la interacció entre client i nosaltres. Ara mateix som capaços de donar serveis des de tots els punts que tenen a veure la digitalització d’una empresa, administració o entitat. El nostre software propi d’escolta activa reacciona amb elements humans que limiten els errors mecànics, l’estratègia es basa en un radar 2.0 que ha estat seleccionat com a model per la Comunitat Europea i l’acció global la desenvolupen Community Managers o directors de Community Offices que porten més de dos anys donant respostes a coses més complexes que crear un viral. Ara mateix CINK està avançant en tres camps: per una banda en i+D, investigant en desenvolupar tecnologia pròpia que tenim vinculada a un projecte europeu, també estem investigant en aportar un gestor analític fiable en mètriques 2.0, per una altre en internacionalització, on CINK ha apostat per la globalitat del projecte anant directes a llocs on la vida digital i les xarxes socials comencen a esdevenir protagonistes. Estem a 6 països i a hores d’ara comptem amb prop d’un centenar de CINKers (treballadors de la casa). Sembla mentida quan el meu soci, el Sergio Cortes, i jo mirem a juliol de 2008, però en tant sols dos anys hem construït una companyia que està fent les coses bé, que ha aportat discurs i terminologia i que ara mateix és referent en Estratègia a la Xarxa. Hem anat a contracorrent durant molt temps i ara que la majoria fan el que ens varen criticar, hem decidit tornar a canviar la direcció. Aviat tindreu noticies . La tercera pota per la que CINK és diferent és perquè no apostem per la gestió de les xarxes socials, o per la suma de perfils per un client, nosaltres generem dinàmiques que estimulen la identitat digital del mateix, aportem valor i coneixement. Hores d’ara, CINK dona les claus a una empresa, institució o entitat per tal que vagi generant els factors de canvi que detectem que seran imprescindibles en un futur immediat. Hem passat de ciberactivistes empresarials o socials, a gestors de canvi, acompanyants en un trànsit difícil per molts organismes.

Encara hi ha qui veu les xarxes socials més com una distracció que com una oportunitat de negoci. Els tancaments de projectes d’altíssima qualitat i amb molta penetració (com balzac.tv o nikodemo) ens fan qüestionar el ROI dels projectes, creus que hi ha oportunitats de negoci real a la web 2.0?

Les xarxes socials són un espai més on es pot fer negoci, però els negocis que no són bons hauran de tancar. Jo he tancat negocis a Internet quan tothom deia que era el lloc per fer negocis. La innovació no garanteix res. De fet no s’hauria de considerar innovació allò que el mercat no accepta. Em sap molt de greu la fallida del projecte Balzac, vaig estar al principi, quan em va presentar el projecte l’Hector Milla, a punt d’invertir perquè em semblava un tema divertit i de molta qualitat, però malauradament calen altres factors en el món dels negocis. Cal entendre, i ho dic en general, que la xarxa ja no és un món en Creative Commons permanent, calen valors empresarials que vinculin l’atenció amb el negoci i que hi ha models que no tenen cap possibilitat si només es vehiculitzen en el canal publicitari. Estem en crisi, i quan molts m’anomenen catastrofista (fórmula despectiva de adjectivar al racionalista crític) s’obliden que emprendre negocis no és un fet suïcida. Cal equivocar-se, aprendre i tot el que ja sabem, però cal analitzar la situació econòmica i aprofitar les escletxes del sistema. No es pot pensar créixer en un sector que està en fallida per exemple. És molt senzill, més del que sembla. M’he passat anys fent viables companyies i modernitzant altres que necessitaven actualitzar-se, hores d’ara això per exemple ja no és tant essencial com saber escalar una idea i globalitzar-la.

Veus al sector públic capaç de realitzar una integració de les xarxes socials de forma similar a la que s’està realitzant des de l’iniciativa privada?. Si es diu que el 2.0 és més una qüestió d’actitud i de conversa entre persones, veus aquesta habilitat al sector públic o la rigidesa institucional ho impedirà?

Si hi ha un lloc on l’actitud 2.0 és congènita a la seva idiosincràsia és en allò públic. Obrir el govern i la gestió pública són consubstancials l’un amb l’altre, i les eines socials i 2.0 apropen plataformes d’us en aquest sentit. Crec que a mida que la ciutadania s’empoderi això anirà adquirint espai. El fet que molts polítics començaren les seves incursions en política 2.0 en termes electorals i veiessin les possibilitats que suposaven d’aproximació i de facilitació de feina fins i tot, serveix per “evangelitzar” la classe política. Ara mateix el problema resideix en l’apartat tècnic més que en el polític. Tot anirà canviant. Hi ha gent a la Generalitat per exemple que aposten fermament.

Està clar que estem en crisi, sota el teu punt de vista i si tinguessis la vareta màgica que ho permetés, quines són les tres coses que haurien de passar per a sortir-ne i consolidar el model econòmic de Catalunya?

Cal acceptar el lloc on som. En gran part el nostre PIB encara té com a patró el del creixement especulatiu. Toca aprimar l’economia fins on li toca estar, per poder ser més competitius i en la mesura que ho siguem anar apostant per un canvi de model adaptat a la tecnologia i el coneixement. Catalunya ha de ser capdavantera en models de negoci vinculats al valor afegit. En industria s’ha d’apostar progressivament en un nou factor productiu vinculat a les noves necessitats del món, on l’automòbil ja no és un escenari de futur, en el turisme cal emprendre una autèntica reflexió de model i en la resta de sectors cal acceptar elements molt durs que apostin per la reconversió. Això s’ha d’acompanyar amb mesures fiscals que permetin reduir impostos a les empreses, reduir salaris i costos de fabricació, per anar incorporant el nostre país al lloc que li correspon. Després tocarà créixer i conquerir espais. Un factor que sembla evident és que Catalunya ha perdut lideratge. Ningú defineix el to i la veu econòmica, anem sense rumb i vinculats a una desconeixença total de la realitat econòmica actual i, el que és més greu, una total ineficiència per activar els mecanismes que permetin anar confeccionant les característiques de la Nova Economia catalana, extreta del coneixement, les xarxes, la tecnologia i la capacitat de desenvolupament digital. Els consellers actuals no saben que és utilitzar les eines digitals, no saben perquè serveixen, com escoltar, parlar o entendre els nous vincles socials que s’han establert en els darrers cinc anys per exemple. No obstant no és tant sols un problema polític, té a veure amb el sofà social on molts empresaris i treballadors benestants es varen jeure fa anys i ara es troben sense capacitat de reacció. Catalunya està adormida, però crec que la gent emprenedora i amb ganes de tirar endavant projectes per sobre de tot serem capaços de despertar-la i empènyer-la fins el lloc que li correspon.

Socialitza-ho...