Ja fa algun temps que sentim parlar de sostenibilitat: una economia sostenible (que no sustentable), unes activitats sostenibles, una construcció sostenible, una planificació sostenible i fins hi tot unes relacions sostenibles.

En realitat tot a la vida hauria de ser sostenible; és a dir un equilibri entre espai-temps, entre el que necessitem i el que usem, entre el que volem i el que fem i entre el que vivim i on vivim. En definitiva, la sostenibilitat és cercar el sentit comú en tot el que fem, tornar a l’essència de les coses, preguntar el que és? i el perquè? estimar el proper i respectar el que no coneixem. Ser conseqüents amb el que fem.

Per exemplificar en la vida real, i de forma senzilla -que no simple-, cercar la sostenibilitat seria saber triar els productes que mengem en funció d’on provenen, prioritzant sempre allò proper (impuls de l’economia de proximitat, productes locals de qualitat, menys cost de transport, menys impacte pel medi, menys increment del canvi climàtic), l’època de l’any en que toca atès que no caldrà que estiguin en càmeres frigorífiques, tindran menys productes conservants i de qualitat (varietats autòctones, productes ecològics) i finalment, comprats en la botiga de barri, amable, personal i propera.

Així, el discurs de la sostenibilitat, més enllà del medi ambient (però tenint-lo sempre present) podria anar en dos sentits: el material i el personal. I aquesta mateixa premissa es pot traslladar a la xarxa.

El material. Per poder fer hem de poder tenir, i tenir ara i demà i en la mateixa qualitat o millor. Això significa que, contradictòriament, hem de fer esforços per desmaterialitzar o si més no, reutilitzar, i aquí és on la xarxa en dóna infinites oportunitats. Internet, espai virtual, la xarxa ens permet deixar de fer servir matèria sense perdre la qualitat, sovint guanyant-la. Ja no cal imprimir paper, reduir la despesa d’energia, entre d’altres. En aquest sentit, la xarxa ens ofereix múltiples eines i possibilitats com la recent iniciativa Millor que nou i Dono, canvio, necessito, de l’Ajuntament de Reus.

Les persones.  Les xarxes socials i en especial la 2.0 permet una comunicació fluïda, transparent i multidireccional entre les persones. La sostenibilitat necessita processos de participació conscient per poder fer que les persones coneguin, aprehenguin, es motivin i finalment actuïn per al canvi. Un canvi d’hàbits i d’actituds vers al medi que repercuteix en el dia a dia. La sostenibilitat necessita d’eines participatives que permetin una interacció i un diàleg real que faci possible que els interessos comuns passin per davant de les necessitats individuals.

Un bon exemple són els líving labs, espais virtuals on usuaris, investigadors, empreses tant públiques com privades i institucions busquen noves solucions, productes, serveis o models de negoci. Algunes d’aquestes iniciatives són el rural living lab pirineus o el citilab cornellà.