Rss Feed
Tweeter button
 

Retalls d’n-giny – José Antonio Donaire

“Com a factoria d’innovació en turisme,

Catalunya s’hauria d’enmirallar en els dracs asiàtics”

Presentat pels (pocs) que no et coneguin. Qui és en Donaire i a què es dedica?

José Antonio Donaire. Com tots els geògrafs, la meva passió vital són els viatges i potser per això sempre m’ha interessat el turisme. Soc professor a la Facultat de Turisme de la UdG i director de l’INSETUR. En certa manera, la xarxa és un nou escenari que m’agrada anar descobrint amb l’esperit dels viatgers del XIX.

Recomana’ns tres blogs i tres usuaris de twitter als que ens hauríem de subscriure

Recomano Turiscopia, el Diario del Viajero y Jaunted. Com usuaris de twitter @alorza, @carlosguadian i @yoriento.

Ets un usuari hiperactiu de xarxes socials i les has utilitzat tant per posicionar-te com per a compartir informació i recursos en el camp del turisme 2.0. Què o qui et va fer entrar en el seu ús i quines creus que han estat les claus de la teva diferenciació?

Hi vaig entrar per curiositat o per accident, quan s’iniciaven les primeres eines 2.0. Jo les volia aplicar a la docència universitària i, de fet, empro el twitter a les meves classes.  Ara, el meu comportament a les xarxes socials es basa en quatre elements: constància, interacció, sinceritat i innovació.

Catalunya ha recorregut molt camí en la gestió turística però darrerament correm el risc d’estancar-nos com a destí turístic. Quins punts claus hauríem de tocar a Catalunya per virar el nostre esquema turístic i fer un nou pas endavant?. En quin país creus que ens hauríem d’enmirallar?

En Irlanda per la gestió de marques. En Gran Bretanya per la col·laboració entre els agents. En Austràlia per la capacitat de planificació. I com a factoria d’innovació, els dracs asiàtics.

Com es podrien millorar les polítiques públiques de foment de turisme al medi rural?

Canviant moltes coses. Que els recursos vagin allà on hi ha idees i projectes i no que els projectes neixin per a justificar uns recursos. S’hauria de premiar la innovació i la creativitat i evitar la repetició clònica dels projectes. Implantaria processos de seguiment dels resultats i condicionaria els recursos públics als resultats efectius. L’eina de treball hauria de ser el contracte – programa.

Que creus que encara pot aportar el turisme al país? En quin aspecte tenim més camp per recòrrer?

Hem de ser capaços de ser líders en els dos àmbits amb major capacitat de creixement. Primer, en el turisme de proximitat, basat en  estades curtes, productes innovadors i un tracte personal. Segon, en el turisme de llarg recorregut, sobretot en els mercats emergents. Som exòtics per a la major del món. Tant en una estratègia com en l’altra, haurem d’invertir en creativitat, en innovació i sobretot en identitat.

Les agències de viatges i les revistes de viatge són un invent del segle XIX-XX. Creus que moriran a mans del fòrums d’internet?

Ni l’un ni l’altre desapareixeran. Però és evident que una agència de viatges del segle XXI no tindrà cap relació amb la versió tradicional d’una agència. S’ha de transformar en un club de prescriptors d’alta qualificació, viatgers experimentats que t’orientin de forma personalitzada. Les revistes de viatges romandran, però com tot el sector editorial, haurien de migrar al format digital i els elements audiovisuals assoliran molt més protagonisme.

Catalunya és un País receptor, però el catalans, coneixen Catalunya? I què caldria fer perquè coneguin millor el país?

La visió que tenen els turistes dels llocs visitats és sempre fragmentada, efímera i molt condicionada per les imatges a priori. És una situació universal. No crec en la promoció com a eina de transmissió de les identitats. Si volem que la identitat catalana s’impregni per tota l’oferta turística, hauríem de millorar el nivell dels prestadors de serveis i hauríem de recuperar el nostre sentit hospitalari. La millor forma d’explicar la nostra realitat és en una conversa distesa amb un nouvingut. O, fins i tot, a cau d’orella.

Vacances i organització

Cada any, al començar la temporada preferida per fer vacances, les empreses afronten el petit tràngol d’haver de fer compatibles les vacances del seu equip humà amb la necessitat de seguir funcionant i prestant servei. La qüestió és com aconseguir que els integrants de l’empresa puguin gaudir dels seus dies de vacances sense que la productivitat i el funcionament de l’empresa se’n ressenteixin.

Podríem dir que les vacances són una mena de dilema que mai s’acaba de resoldre del tot. Afecten a l’organització i a la productivitat, i si no es gestionen bé, poden generar problemes. La forma en que es manegen varia segons l’empresa: hi ha empreses que promouen o obliguen a que les vacances s’agafin en un determinat període de temps (per exemple, l’estiu), que marquen una “mida mínima” de vacances, no podent agafar menys de X dies, o el contrari, marquen un període màxim, o bé regulen quantes persones poden agafar vacances alhora…  A l’Estat espanyol hi ha la tendència de fer les vacances a l’estiu, i sovint a fomentar  que tot el personal agafi vacances alhora, donant lloc a un fenomen que tots coneixem: la paràlisi de vacances. No es estrany veure com el mes d’agost hi ha moltes empreses i serveis que no funcionen, generant una “cadena de paràlisi”. A nivell col·lectiu és poc elegant, i a nivell de cada empresa, pot arribar a generar situacions d’incompliment contractual.

Tanmateix, és evident que les vacances són necessàries per tots els integrants d’una empresa, des de l’últim treballador fins a l’empresari que creu que la seva presència és imprescindible per al funcionament continu del negoci. La situació de crisi econòmica pot portar a vegades a caure en la trampa de la reacció visceral, a creure intuïtivament que fer més hores i no parar per descansar és la resposta als moments difícils, però no és així. Cal fer vacances, en totes les seves accepcions: desconnectar, carregar piles… la “neteja mental” que suposen les vacances és imprescindible també per a la productivitat dels membres de l’empresa, i això no s’ha de menystenir.

Com de costum, però, el diable està en els detalls. La clau és la organització. Fer vacances és necessari i no s’ha de veure com una càrrega . Per tal de fer-ho possible sense que afecti l’empresa, cal estar organitzats, adoptant un patró flexible que s’adapti a les realitats de l’empresa, eliminant les restriccions i encotillaments que no aportin avantatges palpables al negoci.

Tagged with:
 

Arriba l’estiu i l’aire fa olor de vacances. Qui més qui menys comença a preparar uns dies de descans i la productivitat cau en picat. Pot semblar que vacances, festius i ponts tenen poca cosa a veure amb la internacionalització de l’empresa però no és ben bé així. Comptant les quatre setmanes de vacances l’any, els dotze festius, tres o quatre ponts i els caps de setmana a Catalunya sumem gairebé cent quaranta dies lliures cada any. A més d’un se li deuen fer llargs però el cert és que treballem només sis dies de cada deu. Res de l’altre món. La gràcia de tot plegat és que els festius catalans no acaben de coincidir amb els del nostre entorn i com més ens n’allunyem menys coincidència s’hi dóna. Una dificultat afegida a l’hora de tirar endavant projectes d’abast global.

Als Estats Units s’hi penca força més i de mitjana es gaudeix únicament d’uns cent vint-i-cinc dies festius l’any. Deixant de banda els caps de setmana només dos dels seus festius coincideixen amb els nostres (Nadal i l’u de gener) i, és clar, hi haurà més d’una vintena de dies laborables cada any en que els americans provaran de trucar o enviar un e-mail i l’únic que sentiran serà l’eco del nostre oci. Anant a l’extrem hi ha alguns països àrabs amb els que no compartim ni tan sols els caps de setmana. A Aràbia Saudita la setmana laboral va de dissabte a dimecres. Saudites i catalans només coincidim al despatx tres dies per setmana, festius i vacances a banda, i no és fàcil construir un projecte amb aquestes limitacions.

Però tot té solució. En l’àmbit de l’economia i l’empresa la incertesa i el dubte son gairebé sempre la part més grossa el problema i el caos els festius no és una excepció. La poca coincidència d’horaris laborals és una dificultat però l’autèntic drama és la manca d’informació. Trucar i trucar sense saber si hi son  o no hi son, si fan la migdiada o s’aturen dues hores per dinar, és això és el que complica els negocis internacionals. El remei és senzill. N’hi ha prou de creuar-se els calendaris laborals deixant clars els dies i hores de coincidència perquè tot rutlli com una seda. Senzill? Diguin-ho als telèfons que sonen i sonen sense que ningú els agafi entre la desesperació de qui truca i els negocis que s’esfumen.

Better Tag Cloud